somKers | Makers. L’art de “fer coses”
21491
post-template-default,single,single-post,postid-21491,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,select-theme-ver-2.3,wpb-js-composer js-comp-ver-4.5.3,vc_responsive

Makers. L’art de “fer coses”

L’ésser humà des dels seus orígens va tenir la necessitat de fer coses, des de caçar, cuinar, fins a fer la seva pròpia roba. Era una qüestió de supervivència. En el transcurs del temps, hem evolucionat com espècie, i les invencions i descobriments han estat basades en el fer. Ho portem als gens. Quan som nens, sentim ganes de fer coses: cases, ponts, ninots, etc. Ja naixem amb aquest desig de crear i de fer.

Fer coses físiques és més enriquidor personalment que fer coses virtuals. Segons Mark Hatch, consagrador del Maker Movement Manifesto, això pot tenir a veure amb la tangibilitat: fer coses que pots tocar, tastar o olorar. Fer coses físiques és la nova frontera. Però ara, els àtoms van suportats pels bits gràcies a les noves possibilitats de la fabricació digital, cosa que permet als individus estar connectats als mateixos recursos i les mateixes eines, ja que tot el que hem après amb el software, els serveis web i les apps (en definitiva, els bits) sobre innovació, iteració i col·laboració s’aplica ara de nou al món físic, als àtoms.

Dale Dougherty, CEO de Maker Media,  fa un esforç per no utilitzar la paraula “inventor”, ja que la majoria de les persones no s’hi identifiquen. Maker, en canvi, ens descriu a tots, visquem de la manera que visquem. Segons Dougherty, els makers són entusiastes que juguen amb la tecnologia per aprendre’n. Ell ho anomena “joc experimental”. Les noves tecnologies presenten una invitació al joc, i els makers veuen aquest joc com a altament satisfactori. Els makers ho proven, i proven de fer coses que de vegades ni tan sols la indústria fa. En termes generals, un maker és algú que extreu identitat i significat de l’acte de la creació.

 

El moviment maker

Comprar pot resultar més ràpid i fàcil que intentar-ho arreglar. De fet, aquesta és la “recomanació” que sovint et fan els del servei tècnic d’un electrodomèstic qualsevol. I sempre pensant en termes de pragmatisme  amb el  “és més barat comprar-ne un de nou, que intentar-ho arreglar”. És difícil nedar contracorrent. Demanem canviar d’angle, fer-ne una altre mirada. No es tracta només de la satisfacció de reparar-ho nosaltres, també d’aprofitar al màxim els recursos preexistents, apostant al màxim per allargar la vida dels productes a través de la reparació, el reciclatge i a la reutilització.

El moviment maker s’identifica amb el Do-It-Yourself (DIY) (fes-ho tu mateix), moviment cultural que es va popularitzar en els anys 50’s del segle XX, manifestant-se en diferents activitats que van des de les artesanies fins a la música. Ja des d’aquells anys existien comunitats al voltant de publicacions de caràcter tecnològic per aficionats, com Popular Mechanics, Popular Electronics, entre d’altres.

El moviment maker neix més com un hobby, però la seva evolució i transcendència fa que cada vegada passi més de l’activitat de taller domèstic o garatge, a una nova força econòmica.

El software de gran abast els permet dissenyar, modelar, i dirigir les seves creacions, reduint al mateix temps la corba d’aprenentatge per a utilitzar eines de tipus industrial de producció. Els makers tenen accés a materials sofisticats i peces de màquines de tot el món. Fòrums, xarxes socials, llistes de correu electrònic i llocs de publicació de vídeo els permeten formar comunitats i fer preguntes, col·laborar, compartir els seus resultats, i iterar per assolir nous nivells d’acompliment.

Els makers d’avui poden crear hardware capaç d’explorar anar a l’espai, democratitzar eines científiques i solucionar problemes crítics que abans eren del domini de les grans i ben finançades organitzacions. Inventen noves solucions, porten innovacions al mercat, i obtenen una perspectiva interessant a través de la ciència ciutadana. Comparteixen, inspiren i motiven, i en el procés, estan transformant l’educació, l’economia, la tecnologia i la ciència. De fet, tal i com diu en Jay Melican, Maker Czar d’Intel, el “moviment maker està obligant a les gran companyies a canviar”.

 

Obrint la caixa negra: si no ho pots obrir no et pertany

Cada vegada més els usuaris necessiten poder personalitzar el seu hardware. Sigui pel plaer de tunejar-lo, per millorar-ne la configuració, per buscar-hi noves utilitats (p.e. convertir el teu smartphone en un scanner 3D), per allargar-li la vida o simplement per reciclar-ho. Algunes grans companyies comencen a treballar en aquesta direcció, com és Google amb el project Ara. Es tracta d’un smartphone modular. Com diuen ells mateixos: “Projecte Ara és un esforç de desenvolupament per crear un ecosistema de hardware modular – rivalitzant aplicacions mòbils en el ritme i el nivell d’innovació – al voltant de smartphones, amb l’objectiu d’oferir internet mòbil per als propers 5 mil milions de persones. Dit d’una altra manera, el Projecte Ara té com a objectiu permetre als usuaris crear un smartphone modular que s’adapta exactament a les seves preferències estètiques i funcionals”.

Dit d’una altra forma, el Project Ara consisteix en que puguis, bàsicament, fabricar el teu propi smartphone. Google ofereix un esquelet electrònic que acull un munt de connexions en què podem inserir mòduls intercanviables en calent (amb el dispositiu encès). Aquests mòduls interactuen per formar un dispositiu complet. Pots treure un d’aquests components i substituir-lo per un altre en qualsevol moment. Podem, per posar un exemple, canviar l’altaveu per un sensor de contaminació ambiental, o començar amb un esquelet dotat d’una pantalla més petita i teclat físic complet.

ifixit_self-repair_manifesto_900x1390

Molts de vosaltres, ara mateix, us podeu estar preguntant: de què em serveix poder obrir el meu telèfon, si tampoc sabré què fer-hi? Bé, és cert. No es pot saber de tot, i hi ha moltes coses que no sabem fer, i per això les deleguem a aquells que en saben. I està bé que sigui així, l’especialització és la base que ha permès als éssers humans ser més eficients.

Poder obrir el teu telèfon permet moltes coses. La primera, és reparar la bateria sense la necessitat de canviar tot el telèfon. I qui diu la bateria, diu la càmera, el flash, el que sigui. Això permet, en primer lloc, disminuir la despesa en els aparells tecnològics cars que tenim en el nostre ecosistema. El mateix passa amb els ordinadors: obrir-los (com amb els PC) permet millorar-ne el rendiment canviant components sense la necessitat de canviar-ho absolutament tot. Millorar la capacitat de memòria, o la RAM, no implica haver de comprar una nova pantalla, per exemple. Això permet no haver-nos de gastar tants diners, i alhora generar menys residus i allargar la vida útil dels nostres aparells electrònics.

Obrir la caixa negra també permet disminuir la nostra dependència. Potser no saps què fer amb el teu mòbil si l’obres, o no saps com es posa la memòria RAM del teu PC. Però hi ha gent que sí que ho sap. Fer tecnologia que permet obrir-se implica poder escollir qui gestiona els teus aparells, i permet confiar en noves ments que mitjançant la Xarxa i les possibilitats d’utilitzar la intel·ligència col·lectiva poden trobar una solució millor que la dels desenvolupadors. O una solució que no és millor però que s’adapta millor als teus interessos. En definitiva, et permet escollir.

Els artefactes, són polítics.  I la forma en què estan dissenyats, i per tant allò que et permeten i no et permeten fer, són decisions no només tècniques, sinó ideològiques. La manera en què es dissenyen els objectes poden permetre la fàcil reparació i recanvi de peces, o no (per exemple si estan totes ensamblades o soldades, fa més difícil la seva reparació o substitució parcial).

Comprendre la rellevància d’aprendre a gestionar la nostra tecnologia ens permet comprendre de quina manera podem ser més lliures.

1 Comment

Post a Comment